Algo tienen de Il Mare Cataluña y Valencia, claro.
Por ahora, y aquí, el decir.
Cosas más o menos nuevas y, por así nombrar, populares.
Serrat, por ejemplo, que cantando en catalán creo que me gusta más que en castellano.
Y por eso va diciendo Canço de l'amor petit, La mort de l'avi, Fin que cal dir-se adéu y una muy agraciada, a mi gusto, Marta.
Hay una muy requerida Cançó de bressol (canción de cuna), que pongo en dos versiones. Me gusta más la más reciente, pero está la otra.
Otra Cançó de bressol, tradicional de Menorca, la grabó, curiosamente, Espaldamaceta, cantautor contemporáneo.
No es de mis preferidos, pero el comprometido Raimon grabó algunos poemas de antiguos autores valencianos y lo hizo con dejos entre iconoclastas y humorísticos. A pesar de eso, quiero decir, me parece que logró un resultado simpático.
Así está esta Balada de la garsa i l'esmerla, de Joan Roís de Corella, poeta valenciano de la segunda mitad del siglo XV. Y Bella, de vós só enamorós, del poeta valenciano, del siglo XVI, Joan Timoneda.
Veles e vents, por fin, es un poema de Ausiàs March, afamado poeta valenciano del siglo XV, notable en sus días por su riqueza de metros y fineza de expresión.
Dejo también más abajo algunas de las letras, porque son poemas y tal vez alguien quiera ver cómo suena lo que va cantando.
Fin del día.
Que duerma bien.
_____________________________________________________
Cançó de bressol (tradicional de Menorca)
Sant Joan, feu-lo ben gran
Sant Martí, feu-lo dormir
que son pare n'és al camp
sa mare és al molí
feu-n'hi, feu-n'hi de sopetes
sopetes en un tupí
la cullereta de plata
i el tupinet d'or fi
les estovalles de seda
i el tovalló de setí.
Balada de la garsa i l'esmerla
Ab los peus verds, los ulls e celles negres,
penatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que del mirar mos ulls resten alegres;
i, al seu costat, estava una esmerla,
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no és al món poeta tan il.lustre,
que pogués dir les llaors de tal perla;
i, ab dolça veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada:
"Del mal que pas no puc guarir
si no em mirau
ab los ulls tal que puga dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir.
Si muir per vós, llavors creureu
l'amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d'aquell que ara no voleu;
que el mal que pas no em pot jaquir
si no girau
los vostres ulls, que em vullen dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir".
Bella, de vós só enamorós
Bella, de vós só enamorós.
Ja fósseu mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
Tot mon tresor done, i persona,
a vós, garrida.
Puix no us vol mal qui el tot vós dóna,
dau-me la vida;
dau-me-la, doncs, hajau socors,
ànima mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
Tota la nit que en vós estic
he somiat;
i quan record sol, sens abric,
trobe'm burlat.
No em burleu més: durmam los dos,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
Bella, de vós só enamorós.
Ja fósseu mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
Vós m'haveu fet gran cantorista
i sonador;
vós ben criat; vós bell trobista,
componedor,
fort i valent; també celós,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
No us atavieu, anau aixi,
que prenc gran ira
si us ataviau i algú prop mi
per sort vos mira.
Nueta us vull, gest graciós,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
Bella, de vós só enamorós.
Ja fósseu mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
Veles e vents
Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar:
mestre i ponent contra d’ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir,
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.
Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nudrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.
Los pelegrins tots ensems votaran
e prometran molts dons de cera fets,
la gran paor traurà al llum los secrets
que al confés descuberts no seran,
e en lo perill no em caureu de l’esment,
ans votaré al Déu qui ens ha lligats
de no minvar mes fermes voluntats
e que tots temps me sereu de present.
Jo tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lats,
mas jo no creu que mon voler sobrats
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car, nós vivint, no creu se pusca fer:
aprés ma mort, d’amar perdau poder
e sia tost en ira convertit.
E jo forçat d’aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.
Oh Déu! per què terme no hi ha en amor,
car prop d’aquell jo em trobara tot sol?
Vostre voler sabera quant me vol,
tement, fiant de tot l’avenidor!
Jo son aquell pus extrem amador
aprés d’aquell a qui Déu vida tol:
puix jo son viu, mon cor no mostra dol
tant com la mort, per sa extrema dolor.
A bé o mal d’amor jo só dispost,
mas per mon fat fortuna cas no em porta:
tot esvetlat, ab desbarrada porta
me trobarà, faent humil respost.
Jo desig ço que em porà ser gran cost
i aquest esper de molts mals m’aconhorta;
a mi no plau ma vida ser estorta
d’un cas molt fer, qual prec Déu sia tost.
Lladoncs les gents no els calrà donar fe
al que amor fora mi obrarà:
lo seu poder en acte es mostrarà
e los meus dits ab los fets provaré.
Amor, de vós, jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me’n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.
